El Pallars Sobirà

El Pallars Sobirà és la comarca més despoblada de Catalunya i una de les més altes. Té 7.332 habitants repartits en 1.377,92 km²: 5,3 persones per quilòmetre quadrat, quan la mitjana catalana ronda les 250. Aquesta xifra ho explica gairebé tot.

Administrativament són quinze municipis, amb capital a Sort. Sobre el terreny són 137 nuclis de població, i aquesta és la unitat que aquí compta de debò: pobles de quaranta cases penjats en una solana, bordes que encara consten al padró amb dos veïns, i nou llocs que al nomenclàtor oficial ja figuren amb zero habitants. Quaranta-sis dels 137 tenen menys de deu persones empadronades.

Aquesta guia els recull tots. Cada municipi té la seva pàgina amb mapa, història, patrimoni i una fitxa de cadascun dels seus pobles; a baix hi ha l’índex complet dels 137. Les dades de població i superfície són de l’Idescat, i les coordenades i altituds estan verificades una a una, no copiades d’una altra guia.

Què és el Pallars Sobirà

El Pallars Sobirà ocupa la capçalera de la Noguera Pallaresa, a l’extrem nord de la província de Lleida. Limita al nord amb França (departament de l’Arieja), a l’est amb Andorra i l’Alt Urgell, a l’oest amb la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça, i al sud amb el Pallars Jussà, del qual el separa el congost de Collegats. «Sobirà» vol dir aquí «de dalt»: és el Pallars alt, davant del Jussà, el de baix.

El riu ho organitza tot. La Noguera Pallaresa baixa del pla de Beret i va recollint, un darrere l’altre, les valls laterals: la de la Bonaigua, la d’Unarre, l’Escrita que ve d’Espot, la Noguera de Cardós, la Noguera de Vallferrera. Els pobles són allà on la vall s’eixampla prou perquè hi càpiguen uns prats, gairebé sempre a la solana i gairebé sempre entre els 800 i els 1.400 metres. El més baix és Gerri de la Sal, a uns 600 m; el més alt dels habitats, Rubió, a prop de 1.680 m, que l’ajuntament de Soriguera presenta com el poble habitat més alt de Catalunya.

L’altra xifra que convé tenir al cap és la de la despoblació. Gairebé tots els municipis van tocar el màxim demogràfic cap al 1860 i van perdre entre dos terços i quatre cinquenes parts de la seva gent en el segle següent. Alins va passar de 1.401 habitants a 270. El que avui es veu —pobles endreçats, cases restaurades, molts segons residents— és la segona vida d’un territori que va estar a punt de quedar-se buit.

Els 15 municipis del Pallars Sobirà

Cada municipi té la seva pàgina, amb mapa, història, patrimoni i la fitxa de cadascun dels seus pobles.

Les valls del Pallars Sobirà

Orientar-se aquí per municipis no serveix de gaire: la gent del país parla de valls, i les carreteres estan fetes a la seva mida. Aquestes són les sis que cal conèixer.

• Les Valls d’Àneu, al nord: la cubeta d’Esterri d’Àneu, amb Alt Àneu pujant cap al port de la Bonaigua i cap a Isil, i la Guingueta d’Àneu aigües avall. És el sector amb més romànic i més serveis turístics.
• La vall d’Espot, per on s’entra al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Un sol municipi, Espot, i el nombre més alt de visitants de la comarca.
• La vall de Cardós, que remunta la Noguera de Cardós des de Llavorsí: Vall de Cardós a baix, Esterri de Cardós al mig i Lladorre a dalt, amb Tavascan i els estanys.
• La Vall Ferrera, la del ferro i la de la Pica d’Estats, al municipi d’Alins. Al costat, penjada damunt la coma de Burg, Farrera; i a la cruïlla de les tres valls, Tírvia.
• La Vall d’Àssua i el Batlliu, al municipi de Sort, amb Llessui al fons. Aquí encara mana la ramaderia. És la vall que van retratar Maria Barbal a Pedra de tartera i Jaume Cabré a Les veus del Pamano.
• El sud: la vall de Siarb i el Baix Pallars, més secs i més oberts, amb Soriguera, Rialp a l’eix del riu i Baix Pallars ja al llindar del Collegats, on hi ha Gerri de la Sal.

Què veure al Pallars Sobirà

Si és el primer cop i hi ha tres o quatre dies, aquesta és la llista curta. No és un rànquing: són les coses que només es poden veure aquí.

• L’estany de Sant Maurici i els Encantats, al Parc Nacional, des d’Espot. Els cotxes particulars no hi entren: s’hi puja a peu o amb els taxis 4×4 del poble.
• Les salines i el Reial Alfolí de Gerri de la Sal, al Baix Pallars: una explotació de sal de muntanya que va funcionar fins ben entrat el segle XX, amb l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.
• El monestir de Santa Maria de Gerri, fundat el 807 i consagrat el 1149, amb la seva trentena de capitells romànics.
• Sant Pere del Burgal, damunt d’Escaló: un monestir en ruïnes amb dos absis contraposats, cosa rara al romànic català, on s’arriba creuant el riu a peu.
• Peramea, vila closa declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1985, i l’estany de Montcortès, l’únic llac càrstic de la zona.
• L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, amb seu a Casa Gassia (Esterri d’Àneu) i onze espais repartits per la vall.
• L’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua, a Llessui, dins les antigues escoles: la transhumància explicada pels qui la van fer.
• La Presó-Museu «Camí de la Llibertat» de Sort, sobre els milers de persones que van creuar els Pirineus fugint del nazisme entre 1939 i 1944.
• Tavascan i l’estany de Certascan, a 2.234 m, a Lladorre.
• Àreu i la Vall Ferrera, amb la serradora hidràulica i el camí a la Pica d’Estats.

El romànic del Pallars i les pintures que se’n van anar

El Pallars Sobirà té una densitat d’esglésies romàniques difícil d’igualar: pràcticament cada poble, per petit que sigui, conserva la seva, amb el campanar de torre quadrada o l’espadanya de dos arcs. Moltes encara obren un cop l’any, per la festa major.

El que gairebé cap no conserva són les pintures. Entre el 1919 i el 1924 es van arrencar els absis pintats de mitja comarca i es van endur a Barcelona. Avui les pintures de Santa Eulàlia d’Estaon, Sant Pau i Sant Pere d’Esterri de Cardós, Santa Maria de Ginestarre, Sant Pere de Sorpe i Sant Pere del Burgal són al Museu Nacional d’Art de Catalunya; altres peces van acabar al Museu Diocesà d’Urgell i algun frontal d’altar, a The Cloisters del Metropolitan Museum de Nova York.

Val la pena saber-ho abans d’entrar: el que es veu als absis sol ser una reproducció, i l’original és a quatre hores de cotxe o a un oceà de distància. Amb dues excepcions que mereixen el desviament: Sant Serni de Baiasca, a Llavorsí, conserva pintures murals del segle XII in situ, i Sant Llorenç d’Isavarre, a Alt Àneu, també les manté a l’absis.

Parcs naturals, estanys i la Pica d’Estats

Dues figures de protecció cobreixen bona part de la comarca. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, declarat per decret del 21 d’octubre de 1955, té 14.119 hectàrees de parc més 26.733 de zona perifèrica de protecció i més de dos-cents estanys; s’hi entra per Espot, i des de l’aparcament del Prat de Pierró només s’hi continua a peu, en bicicleta o amb els taxis 4×4 autoritzats.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu és l’espai protegit més gran de Catalunya i té la seu a Llavorsí, al Paller d’Antonet, un edifici del segle XVIII rehabilitat el 2007. Cobreix les capçaleres de Cardós, Vallferrera, Àneu i el massís de l’Orri.

El cim és la Pica d’Estats, 3.143 m, el sostre de Catalunya, al terme d’Alins. La via clàssica surt de l’aparcament de la Molinassa, damunt d’Àreu: 20,4 km, 1.338 metres de desnivell acumulat i unes deu hores efectives. És alta muntanya, no una excursió llarga.

Aigües braves i esquí

La Noguera Pallaresa és el riu d’aigües braves més explotat de Catalunya. El tram comercial de referència va de Llavorsí a Rialp, entre 14 i 18 quilòmetres de classe III i IV, amb ràpids que tenen nom propi: la Rentadora, el Quatre Espanyol, el Salt de l’Àngel. El ràfting hi va arribar als anys seixanta de la mà d’un grup de francesos, i la primera empresa comercial es va muntar als vuitanta. La millor aigua és la del desglaç, entre abril i juny.

A l’hivern hi ha quatre estacions dins la comarca, i convé no confondre-les:

• Port Ainé és al municipi de Rialp, sota el pic de l’Orri (2.440 m). És la més gran: 33 pistes i uns 44 km esquiables.
• Espot Esquí, a Espot, entre 1.500 i 2.500 m, 22 pistes i 25 km, flanquejada pel parc nacional.
• Tavascan – Pleta del Prat, a Lladorre, petita, amb alpí i nòrdic i sense canons de neu artificial.
• Virós-Vallferrera, a Alins, dedicada a l’esquí de fons, les raquetes i els trineus amb gossos.

Les Falles del Pirineu, patrimoni de la UNESCO

L’1 de desembre del 2015 la UNESCO va inscriure les «Festes del foc del solstici d’estiu dels Pirineus» a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat: una candidatura conjunta de Catalunya, Occitània, Andorra i la Franja que apleguen 63 celebracions.

Funciona així: els fallaires pugen a la tarda fins a un punt alt del poble amb les falles, troncs preparats setmanes abans; en fer-se fosc s’encén la falla grossa a la plaça i ells baixen la muntanya en ziga-zaga amb el foc a la mà, durant una o dues hores. A baix els espera tot el poble.

Al Pallars Sobirà les més conegudes són les d’Isil i les d’Alins, totes dues la nit del 23 de juny, vigília de Sant Joan. Les d’Isil van ser declarades Festa Tradicional d’Interès Nacional ja el 1991. També se n’encenen a Sort, València d’Àneu i Alós d’Isil, i a Gerri de la Sal es fa una correguda de falles la vigília de Sant Joan.

Com arribar al Pallars Sobirà

No hi ha autopista ni tren que hi entrin. Hi ha tres portes, i totes tres són de muntanya:

• Des del sud, per la N-260 pujant del Pallars Jussà a través del congost de Collegats. És l’accés natural des de Lleida i Barcelona.
• Des de l’est, també per la N-260, des de l’Alt Urgell i la Seu d’Urgell pel port del Cantó. És la via des d’Andorra i la Cerdanya.
• Des del nord-oest, per la C-28 i el port de la Bonaigua, venint de la Val d’Aran. A l’hivern pot estar tancat.

Un cop a dins, l’eix és la C-13, que remunta la Noguera Pallaresa de Sort a Esterri d’Àneu. D’ella surten les carreteres de les valls laterals.

L’estació de tren més propera és la Pobla de Segur, a 27 km de Sort, fins on arriba el Tren dels Llacs. ALSA té línies regulars d’autobús des de Barcelona i Lleida. Dins la comarca funciona un servei de transport a la demanda per als pobles petits, amb reserva prèvia.

Quan anar-hi

No hi ha temporada dolenta, però sí que cal saber a què s’hi va.

• D’abril a juny: desglaç. El millor cabal per a les aigües braves, prats verds i pobles buits de turistes. Els estanys alts encara són glaçats i molts ports, tancats.
• Juliol i agost: és quan tot és obert —museus, refugis, estacions de muntanya— i quan es concentren les festes majors i les falles. També quan Espot i Sant Maurici tenen cua.
• Setembre i octubre: probablement el millor moment. Bon temps, boscos girant de color, preus més baixos i fires de tardor. Alguns museus ja tanquen entre setmana.
• De desembre a març: esquí. Fora de les estacions, molts pobles alts queden amb serveis mínims i algunes pistes forestals, impracticables.

Els 137 pobles del Pallars Sobirà, de la A a la Z

Índex complet dels nuclis de població de la comarca, per ordre alfabètic. Cada nom porta a la seva fitxa dins la pàgina del municipi. La població és la del nomenclàtor del 2021; l’altitud, aproximada.

Preguntes freqüents sobre el Pallars Sobirà

Continua llegint