Te de roca: la infusió tradicional del Pirineu

El te de roca és una planta petita, enganxosa i de flors grogues que creix a les escletxes de les roques calcàries i que es pren en infusió, sobretot després de dinar. El seu nom científic acceptat avui és Chiliadenus glutinosus, tot i que en molts llibres i etiquetes encara surt com a Jasonia glutinosa o Jasonia saxatilis. Aquí tens com reconèixer-lo, on creix, què li atribueix la tradició (i què en diu de debò la ciència), com collir-lo sense fer mal i quines normes cal tenir en compte.

Què és el te de roca i com es diu de debò

És una composta (la família de les margarides) perenne, de fins a uns 40 cm, amb un rizoma llenyós del qual cada primavera surten moltes tiges, llenyoses a la base i ramificades a dalt. Tiges i fulles estan cobertes de pèls glandulars: per això la planta és enganxosa al tacte. Les fulles són estretes, alternes i de vora sencera, molt aromàtiques, amb una olor que recorda la càmfora i un gust lleugerament amarg. Les flors s’agrupen en capítols grocs de 10 a 15 mm, totes tubulars: no té els «pètals» d’una margarida. Floreix de juny a octubre.

Amb el nom hi ha embolic, i val la pena aclarir-ho. Linnè la va descriure el 1753 com a Erigeron glutinosus; De Candolle la va passar al gènere Jasonia el 1836, i com a Jasonia glutinosa és com apareix a la majoria d’estudis i etiquetes. L’Inventari Espanyol dels Coneixements Tradicionals relatius a la Biodiversitat (Ministeri per a la Transició Ecològica) i el catàleg internacional GBIF donen avui com a nom acceptat Chiliadenus glutinosus (L.) Fourr., i tracten Jasonia saxatilis i Chiliadenus saxatilis com a sinònims. Algunes flores encara fan servir Jasonia saxatilis com a nom principal. Si veus qualsevol d’aquests noms en una herboristeria, parlen del te de roca.

Els noms populars canvien d’un lloc a l’altre. En català, a més de te de roca, se’n diu te roquer, te de roc, te de penya, te bord o te de muntanya. En castellà, té de roca, té de peña, té de piedra, té de Aragón, té de monte o manzanilla de piedra. I en alguns llocs també «àrnica», cosa que es presta a confusions amb l’àrnica de debò (Arnica montana), que és una altra planta molt diferent.

On creix el te de roca

És una planta de la Mediterrània occidental: viu a la meitat oriental de la península Ibèrica (és rara al centre i al nord), a Mallorca i en petites zones del sud de França, del nord del Marroc i de Malta. El seu lloc són les fissures i els replans dels roquissars calcaris més o menys inclinats; rarament surt en tarteres. Pel que fa a l’altitud, l’inventari del Ministeri la situa fins a uns 1.300 m, i només excepcionalment fins als 2.000.

Això té una conseqüència pràctica si ets al Pallars Sobirà: el te de roca no és una planta d’alta muntanya. Als estanys d’Aigüestortes, de granit i pissarra i per sobre dels 2.000 m, no és el seu terreny. Cal buscar-lo en roca calcària i a mitja alçada. Dos detalls per reconèixer-lo al camp: les mates surten literalment de l’escletxa de la roca, i quan les toques et deixen els dits enganxosos i amb olor de càmfora.

Usos tradicionals del te de roca

Com a beguda: el «te» de després de dinar

L’ús més estès és el més senzill: una infusió, de la planta verda o seca, que es pren després dels àpats com a digestiu i com a beguda social, igual que en altres llocs es pren un cafè. La infusió surt groga i s’enfosqueix amb les hores. Segons l’inventari del Ministeri, de vegades es pren amb llet o amb anís, freda amb gel, i també se serveix en bars i restaurants. La planta entra en algunes ratafies catalanes (l’inventari cita la del Montseny) i en l’herbero valencià, i hi ha restaurants que han fet gelat de te de roca.

El costum ve de lluny. El 1867 els botànics Loscos i Pardo ja recullen el «té de Aragón» com a infusió al nord i al sud d’Aragó, i a finals del segle XIX es documenta com a «té de monte» als Picos de Europa, collit en grans quantitats. Avui es ven en bars, mercats, botigues de records i herboristeries, i l’inventari el considera una de les plantes medicinals més populars de l’Estat.

En la medicina popular

Els estudis etnobotànics han recollit moltíssims usos populars del te de roca en diferents regions. Els més repetits són digestius: la infusió, o un bull curt, «per a l’estómac», per a indigestions, còlics o mals de panxa. També s’ha fet servir contra refredats, constipats i grip (l’inventari ho recull expressament a Lleida), i per fora, la decocció per rentar ferides i cops. Són usos tradicionals recollits pels etnobotànics, no indicacions mèdiques: és com es feia servir la planta a les cases, no una recomanació nostra.

Al Pallars, la tesi doctoral d’Antoni Agelet sobre etnobotànica farmacèutica al Pallars (Universitat de Barcelona, 1999) va concloure que la tisana era la forma de preparació més important dels remeis casolans que va recollir a la comarca: al voltant d’un terç de tots.

Què en diu la ciència

Una revisió publicada el 2025 per investigadors de la Universitat de Saragossa (International Journal of Molecular Sciences) repassa el que s’ha estudiat: efectes espasmolítics, antiinflamatoris i antioxidants, però sempre en models experimentals (laboratori i animals). No hi ha assajos clínics en persones que avalin els seus usos medicinals, i l’estudi del CTFC sobre aquesta planta subratlla que el nombre de treballs científics és escàs. Dit d’una altra manera: és una infusió amb molta tradició, no un medicament.

Com es prepara la infusió de te de roca

La manera tradicional que recull l’inventari és senzilla: una infusió o un bull breu, d’uns dos minuts, procurant que quedi fluixa. Se sol fer servir la planta seca, en pomets de tiges amb flor, tot i que també es pren verda. Es beu calenta després de dinar, encara que n’hi ha que la prenen freda, amb gel, o amb una mica d’anís. Si la compres, mira que l’etiqueta porti el nom científic (Chiliadenus glutinosus o Jasonia glutinosa), per no endur-te una altra planta amb el mateix nom popular.

Recol·lecció responsable del te de roca

Qui el cull de manera tradicional ho fa al juliol i a l’agost, amb la planta florida. Les tiges florides es trenquen netament per la base, sense fer malbé la soca que queda a la roca, i els recol·lectors recomanen collir-lo abans que surti el sol. Unes quantes pautes de sentit comú:

• Talla, no arrenquis. Endú-te només les tiges amb flor i deixa la soca a l’escletxa: així rebrota l’any següent.
• Cull-ne poc i de diverses mates. No buidis una mata ni una roca. La recol·lecció redueix la producció de llavors, i segons els treballs citats per l’inventari, algunes poblacions s’han empobrit per collita excessiva.
• No t’hi juguis el coll. Creix en roquissars inclinats: cap infusió no val una caiguda.
• Només per a consum propi. Per vendre’n cal una altra cosa: permisos i, normalment, l’acord del propietari del terreny.

Què diu la normativa

El te de roca no és al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades ni als catàlegs autonòmics, ni a la Directiva Hàbitats. L’única regulació específica que recull l’inventari del Ministeri és la de la Comunitat Valenciana, on la seva recol·lecció està regulada des d’una ordre del 1985. A Catalunya no hem trobat cap norma específica per a aquesta planta; l’estudi del CTFC sobre la recol·lecció de plantes silvestres a Catalunya indica que, entre les plantes medicinals, només la boixerola, l’àrnica i la gençana tenen algun tipus de regulació pròpia, i que la resta de restriccions depenen de l’espai on es recol·lecta.

I això és el que importa: dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici està prohibit endur-se plantes, flors, bolets o roques. En altres espais protegits, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, consulta les normes del parc abans de collir res. Fora d’aquests espais, la major part de la muntanya té propietari, sigui un particular o el municipi.

Altres infusions de muntanya del Pirineu

El te de roca no és l’única planta que es cull per a tisanes. Segons l’estudi del CTFC, entre les espècies silvestres que es recol·lecten a Catalunya per fer productes d’herboristeria hi ha la camamilla (Matricaria chamomilla), la farigola (Thymus vulgaris), l’orenga (Origanum vulgare), el til·ler (Tilia platyphyllos i T. cordata), l’hisop (Hyssopus officinalis), la milfulles (Achillea millefolium), la sajolida (Satureja montana) o la gavarrera (Rosa canina), entre d’altres.

Amb els noms populars, compte: el mateix nom pot designar plantes diferents segons la vall. «Te de muntanya» o «manzanilla de piedra» són, en alguns llocs, altres noms del mateix te de roca; i «àrnica» pot ser el te de roca o l’àrnica autèntica, la recol·lecció de la qual sí que té regulació. Per això aquí no et donem una llista d'»infusions del Pirineu» amb noms d’estar per casa: si no estàs segur de quina planta és, no la cullis ni te la prenguis. El mateix val per a la gençana (Gentiana lutea), una altra planta de muntanya amb regulació pròpia.

Si t’interessa el saber tradicional de la vall, l’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua, a Llessui, explica les activitats tradicionals de la gent de muntanya. I si el que t’agrada és sortir a collir, llegeix també la nostra guia de bolets al Pallars, amb les seves pròpies normes de recol·lecció. Més costums de la zona a tradicions del Pallars i a gastronomia.

Preguntes freqüents