Pica d’Estats: com pujar al sostre de Catalunya

La Pica d’Estats (3.143 m) és la muntanya més alta de Catalunya i s’hi puja sense escalada, però no és una excursió qualsevol: la ruta clàssica surt de l’aparcament de la Molinassa, al costat del refugi de Vallferrera, per sobre d’Àreu, i suposa uns 1.340 m de desnivell, unes 5 hores de pujada i entre 9 i 10 hores anada i tornada. Des de Llessui, el poble base, Àreu, queda a poc més d’una hora en cotxe.

Què és la Pica d’Estats i on és

La Pica d’Estats és a la frontera entre el Pallars Sobirà i el departament francès de l’Arieja, al massís del Montcalm. És el sostre de Catalunya i forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Al costat català, el terme és el d’Alins: el cim pertany al gran comunal d’Àreu, a la capçalera de la Vall Ferrera.

El que des de baix sembla un sol cim són en realitat tres puntes molt juntes, i això provoca confusions al mateix cim:

• Pica d’Estats, cim central: 3.143 m. És la que compta.
• Pic Verdaguer, al nord-oest: uns 3.130 m (segons la font, entre 3.129 i 3.133 m).
• Punta Gabarró, al sud-est: uns 3.115 m. Aquí hi ha el vèrtex geodèsic que porta el nom de «Pica d’Estats», per això hi ha qui s’hi queda creient que ja hi ha arribat.

Molt a prop hi ha també el Pic de Sotllo (uns 3.072 m), que separa la Vall de Cardós de la Vall Ferrera i queda a l’altra banda del Port de Sotllo, i el Montcalm (3.077 m), ja a França. La primera ascensió s’atribueix al pirineista Henry Russell a la segona meitat del segle XIX (les fonts no coincideixen en l’any); la primera des del vessant català, a Lluís M. Vidal el 1897.

Com arribar a Àreu i al refugi de Vallferrera

Des de Llessui baixa a Sort (uns 14 km) i segueix per la C-13 fins a Llavorsí. Allà agafa la L-510 cap a Tírvia i la Vall Ferrera, passant per Alins, fins a Àreu, que és a uns 1.220 m al peu del Monteixo. En total, uns 45 km aprox. Més detalls de les carreteres de la zona a com arribar.

A Àreu s’acaba l’asfalt. Una pista de terra d’uns 12 km puja per la Força d’Àreu, el Pla de la Selva (uns 1.700 m) i el Pla de la Farga fins a l’aparcament de la Molinassa (1.805 m). És pista de muntanya, amb pedres i una rampa final molt dreta: amb un cotxe baix s’hi passa malament. Des de la Molinassa, el refugi de Vallferrera és a uns 15 minuts a peu.

Sense cotxe fins a dalt, des d’Àreu fins al refugi hi ha unes 3 hores caminant, i l’ascensió es converteix en una excursió de dos dies. També hi ha taxis 4×4 que pugen per la pista.

La ruta clàssica a la Pica d’Estats des del refugi de Vallferrera

És la ruta normal des del costat català i la més freqüentada. El camí segueix el barranc de Sotllo: deixa enrere el refugi, puja pel bosc i els Plans de Sotllo fins a l’Estany de Sotllo (uns 2.350 m) i, poc després, l’Estany d’Estats (uns 2.465 m). A partir d’aquí comença el tram dur: una llarga tartera fins al Port de Sotllo, a uns 2.900 m, a la frontera. Des del coll se segueix pel vessant francès i per la carena fins al cim, amb algun pas on cal ajudar-se de les mans.

Dues maneres d’organitzar-la:

• En un dia: des de la Molinassa, sortint molt d’hora. És el que fa molta gent, però són 9-10 hores de marxa amb una baixada llarga i feixuga.
• En dos dies: puges a la tarda i dorms al refugi de Vallferrera. Arribes al cim amb les cames més fresques i abans de les tempestes de la tarda. El refugi és de la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya); a l’estiu cal reservar.

Si vas bé de forces, des del cim pots acostar-te al Pic Verdaguer i, amb més temps, al Montcalm; són afegits que allarguen la jornada (uns 35 minuts més només el Verdaguer i el Montcalm, segons les ressenyes). La punta Gabarró i la carena oest tenen trams aeris: només per a gent amb experiència i sense vertigen.

Hi ha obres previstes per recuperar el corriol de la tartera de Sotllo, molt malmesa per una tempesta, amb graons de pedra, passeres i cadenes en alguns trams. Mentrestant, poden canviar els desviaments i la senyalització: segueix sempre la indicació oficial i no les dreceres.

La ruta francesa: per l’Étang de Pinet

Pel nord, des de l’Arieja, la via habitual surt del llogaret de L’Artigue, per sobre d’Auzat (vall de Vicdessos), i puja al refugi del Pinet (2.240 m), al costat de l’Étang de Pinet. Fins al refugi hi ha uns 1.050 m de desnivell i unes 3 hores; des d’allà queden gairebé 4 hores més fins al cim per l’Étang d’Estats, l’Étang de Montcalm i el Coll de Riufred. En total, uns 2.000 m de desnivell: força més que pel costat català, per això gairebé tothom la fa en dos dies dormint al refugi. El Pinet té 54 places i està guardat de juny a setembre (amb reserva prèvia); fora d’aquesta època, una part queda oberta com a refugi lliure.

Des de Llessui aquest vessant no té sentit pràctic: cal passar a França per Andorra o per la Val d’Aran. El que sí que fa molta gent és enllaçar els dos vessants en una travessa de refugi a refugi.

Quan pujar a la Pica d’Estats

La temporada bona va de juliol a setembre. Abans, la neu tapa la tartera i el coll; després, les primeres nevades de tardor poden tornar a complicar-ho. Tingues en compte que:

• Fins i tot a l’estiu poden caldre grampons a la cara nord, sobretot a principi de temporada o a primers de tardor després d’una nevada. Al costat del Verdaguer sol quedar una congesta fins a finals d’agost.
• A l’hivern l’ascensió és possible, però és una altra activitat: grampons, piolet, experiència i consultar el butlletí d’allaus. El barranc de Sotllo, amb el Pla de la Socauba i els Plans de Sotllo, és zona d’allaus.
• Les tempestes d’estiu se solen formar a la tarda. Surt d’hora i fixa’t una hora límit per fer mitja volta.
• Els caps de setmana de juliol i agost hi ha molta gent: és una de les ascensions més concorregudes del Pirineu català. Entre setmana s’hi puja amb més calma. Per al temps general de la comarca, mira la nostra pàgina del clima al Pallars.

Material necessari

• Botes de muntanya amb bona sola: la tartera de Sotllo castiga molt el calçat lleuger.
• Roba d’abric, jaqueta impermeable, gorra i guants. A 3.000 m fa fred i vent fins i tot a l’agost.
• Aigua suficient per a tota la jornada, menjar i protecció solar.
• Bastons, molt útils a la baixada.
• Grampons i piolet a principi i final de temporada, o si ha nevat. A l’hivern, imprescindibles.
• Mapa, track al mòbil i bateria extra. Frontal si surts de nit.

Perills reals de l’ascensió

No cal ser alpinista, però convé no subestimar-la. Els problemes més habituals són:

• Cansament a la baixada: el retorn és llarg i la tartera, amb les cames cansades, és on arriben els turments.
• Terreny solt i dret, amb algun tram on cal posar les mans, com el pas de les Pales d’Areste. Compte amb poca llum.
• Excés de fites i marques: n’hi ha tantes que poden confondre, sobretot de nit o amb boira a la baixada.
• Trams aeris si continues per la punta Gabarró o la carena oest.
• Neu i gel fora de temporada i tempestes a l’estiu.

Àreu i la Vall Ferrera, més enllà del cim

Àreu és un poble petit, a uns 1.220 m, amb dues parts: el poble, en un pla al sud, i la Força d’Àreu, l’antic recinte fortificat, al nord, on es conserva l’església de Sant Feliu. A la part alta hi ha l’antic molí fariner i la serradora hidràulica del segle XIX, convertits en espai museístic de la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Hi ha allotjament, restaurants i una botiga de queviures, el just per preparar l’ascensió.

Si no vas a fer cim, la Vall Ferrera té excursions més assequibles cap als estanys i els pobles de la vall. Idees a la nostra pàgina d’estanys del Pallars i a la de Tavascan, la vall veïna a l’altra banda del Pic de Sotllo.

Com combinar-la amb Llessui

Des de Llessui la Pica d’Estats es fa bé en un cap de setmana: el primer dia puges a Àreu i al refugi de Vallferrera; el segon, cim i tornada. Per als dies següents, alguna cosa més tranquil·la: l’Ecomuseu dels Pastors i les rutes per la Vall d’Àssua. Si et quedes amb ganes de muntanya gran, el Parc Nacional d’Aigüestortes i la travessa Carros de Foc són a tocar. Per dormir i menjar, mira on dormir i menjar a Llessui.

Preguntes freqüents