La Canadenca i les centrals hidroelèctriques del Pallars

La Canadenca era el nom popular de Barcelona Traction, Light and Power, l’empresa fundada a Toronto el 1911 per l’enginyer nord-americà Fred Stark Pearson, que operava a Catalunya com a Riegos y Fuerza del Ebro. Per electrificar Barcelona va embassar la Noguera Pallaresa a Talarn, i el seu nom va quedar lligat a la vaga del 1919 que va portar la jornada de vuit hores. Però la primera gran central del Pallars, la de Capdella (1914), no la va fer La Canadenca: la va construir Energia Elèctrica de Catalunya. Aquí tens la història completa i què es pot visitar avui.

Què era La Canadenca

Barcelona Traction, Light and Power Company Limited es va constituir el 12 de setembre de 1911 a Toronto. Per aquest origen canadenc, a Barcelona tothom la va anomenar La Canadenca. Al darrere hi havia Frederick Stark Pearson (1861-1915), un enginyer nord-americà que ja havia muntat tramvies i companyies elèctriques a Amèrica. El 14 de desembre de 1911 va crear a Barcelona la filial Riegos y Fuerza del Ebro, que va ser la que va actuar a l’Estat.

L’objectiu era produir i distribuir electricitat per a l’àrea de Barcelona: enllumenat públic, consum domèstic i força per a tramvies i metro. El 1912 va comprar Tramvies de Barcelona i la Companyia Barcelonina d’Electricitat. Per produir aquesta energia va mirar cap al Pirineu i el Prepirineu de Lleida, amb un sistema d’embassaments i centrals a la conca de la Noguera Pallaresa i el Segre: el canal industrial de Seròs i les grans preses de Camarasa (a la Noguera) i Sant Antoni, a Talarn (Pallars Jussà). Va ser el primer sistema integrat d’embassaments i centrals construït a Espanya. Pearson va morir el 1915 en l’enfonsament del Lusitania, sense veure acabada l’obra.

Talarn: el pantà de Sant Antoni i el «Far West» del Pallars

La gran obra de La Canadenca al Pallars va ser la presa de Sant Antoni, a Talarn, al costat de Tremp: l’embassament que a la zona també es coneix com a pantà de Talarn o de Tremp. L’Enciclopèdia Catalana dona una presa d’uns 100 m d’alçada i un embassament d’uns 7 km de llargada, que des del 1916 cobreix la part baixa, engorjada, del terme de Talarn. A més de produir electricitat, dona aigua de reg als camps del voltant. La central de Talarn, a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, va entrar en servei el 1917 i avui pertany al grup hereu de FECSA.

Per construir-la hi van arribar més de 4.000 obrers, la majoria de Múrcia, l’Aragó i Andalusia, a més de gent de la comarca i de la resta de Catalunya; els enginyers i directius venien dels Estats Units i del Canadà. Treballaven torns de dotze hores i vivien en un campament d’uns 400 m de llargada, primer de tendes i després de barracons, desmantellat abans del 1920.

Tremp i Talarn van canviar de cop: es van multiplicar les sales de joc i els prostíbuls (la premsa de l’època en parla d’una quinzena llarga entre els dos pobles), els lloguers es van disparar i els veïns van demanar més Guàrdia Civil. Un equip d’arqueòlegs de la UAB, amb el mNACTEC, ha excavat el campament i n’ha documentat unes 37 estructures i 300 objectes. En tota la dècada del 1910 es calcula que uns 10.000 treballadors van arribar al Pallars i a la Noguera per a les obres hidroelèctriques.

La vaga de La Canadenca (1919) i la jornada de vuit hores

És l’episodi que ha fet famós el nom. El 5 de febrer de 1919, a Barcelona, els treballadors de Riegos y Fuerza del Ebro es van declarar en vaga en solidaritat amb vuit empleats d’oficina acomiadats després de protestar per una rebaixa de sou; alguns eren afiliats a la CNT. El conflicte va esdevenir una lluita pel reconeixement del sindicat i es va estendre a l’electricitat, el gas, l’aigua, els tramvies, la premsa, el tèxtil i el ferrocarril: va arribar a aturar al voltant del 70% de la indústria catalana. Barcelona es va quedar a les fosques.

El 9 de març el capità general Milans del Bosch va decretar la militarització dels treballadors de les empreses en vaga; la majoria no s’hi va presentar i el castell de Montjuïc va arribar a tenir prop de 3.000 presos. L’acord signat a mitjan març a l’Instituto de Reformas Sociales incloïa la readmissió sense represàlies, l’alliberament de presos, augments de sou i la jornada de vuit hores. El 19 de març, en un míting a la plaça de toros de les Arenes amb uns 25.000 obrers, Salvador Seguí va convèncer l’assemblea de tornar a la feina. En total van ser 44 dies de vaga.

A principis d’abril de 1919 el Govern de Romanones va aprovar per decret la jornada legal de vuit hores, aplicable des de l’1 d’octubre d’aquell any. Espanya va ser dels primers països a fixar-la per llei. El conflicte no es va acabar aquí: com que no es van alliberar tots els presos hi va haver una nova vaga general a finals de març, i van seguir anys de locauts, repressió i pistolerisme a Barcelona.

Capdella (1914): la primera gran central del Pallars

Cal aclarir-ho perquè sovint es confon: la central de Capdella, a la capçalera de la Vall Fosca (Pallars Jussà), no la va construir La Canadenca sinó Energia Elèctrica de Catalunya (EEC), una companyia de capital francosuís fundada per Emili Riu. Les obres van començar el 1912 i el 27 de gener de 1914 va arrencar el primer grup; des d’aleshores no ha deixat de funcionar. És la gran central hidroelèctrica més antiga de Catalunya encara en servei. El seu salt, de 836 m, era dels més alts d’Europa en aquell moment.

La idea va ser aprofitar els estanys d’alta muntanya de la capçalera del Flamisell: es van recréixer i connectar amb més de 15 km de canals soterrats l’Estany Gento, l’Estany Tort, l’Estany del Rus i d’altres, fins a reunir 28 estanys en unes conques d’uns 30 km². Es va treballar amb pic, pala i dinamita, amb hiverns de fins a -31 °C que obligaven a aturar-se els mesos més durs. Al voltant de la central es van construir habitatges i serveis per als treballadors, i al nucli de La Central encara hi viuen descendents d’aquelles famílies. El 1923 EEC va passar a mans de La Canadenca, i Capdella va acabar així dins del mateix grup.

La Vall Fosca té avui sis centrals (la primera del 1914 i l’última del 1985) i és pionera dues vegades: té la central gran més antiga encara en funcionament i la central reversible Estany Gento-Sallente, dels anys vuitanta, que bomba aigua de l’embassament de Sallente de tornada a l’Estany Gento. A l’estiu, el telefèric entre Sallente i l’Estany Gento dona accés als estanys i al Parc Nacional d’Aigüestortes.

El Museu Hidroelèctric de Capdella

Va obrir el 2001 dins del recinte de la mateixa central, al nucli de La Central de Capdella, amb l’objectiu de conservar i divulgar el patrimoni hidroelèctric de la Vall Fosca. Ocupa un edifici de la façana de la central que havia estat magatzem, oficina de la direcció regional i consultori mèdic. Té dues sales: la sala Emili Riu (2005), dedicada al fundador d’EEC, i la sala EEC (2012). Explica com va arribar l’electricitat a Catalunya, per què va dependre tant de l’aigua del Pirineu i què va suposar construir les centrals per a una vall aïllada des del 1911. Des del museu es veu la central en funcionament. Forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) i de la xarxa de museus de l’Alt Pirineu i Aran, i té audioguia.

Per organitzar la visita a la comarca veïna, mira la nostra pàgina del Pallars Jussà.

Les centrals del Pallars Sobirà: Llavorsí, Tavascan i Montamara

Al Pallars Sobirà les grans obres van arribar molt més tard, ja amb FECSA, l’empresa que el 1951 va absorbir La Canadenca. EEC tenia la concessió de la capçalera de la Noguera de Cardós i el 1944 va construir la presa de l’Estany de Certascan per emmagatzemar més aigua. FECSA va reprendre el projecte, que es va aprovar el 1958, i les obres van transformar la Vall de Cardós durant gairebé dues dècades:

• Central de Llavorsí: va començar a funcionar el gener del 1966.
• Tavascan Superior: aprofita l’aigua dels estanys de Certascan, Naorte i Romedo, amb un salt de gairebé 900 m. Va entrar en servei a finals del 1971. Segons l’Enciclopèdia Catalana, concentra més de 105.000 kW dels uns 265.000 kW instal·lats a la comarca des del 1953.
• Tavascan Inferior: recull l’aigua del riu de Tavascan (presa de Graus), del riu de Lladorre i aigua desviada de la Vall Ferrera, amb un salt d’uns 247 m. També del 1971.
• Montamara: central de bombament entre els embassaments de Graus i Romedo, amb 636 m de salt; les obres es van acabar el 1974.

El 1989 la hidroelectricitat era la indústria moderna del Pallars Sobirà i donava feina al 41% dels treballadors del sector secundari de la comarca. Si visites Tavascan, veuràs l’empremta d’aquestes obres al poble i als estanys de la capçalera.

L’impacte als rius i als pobles

Les centrals van portar feina i carreteres, però van canviar les valls per sempre:

• Rius desviats i estanys recrescuts. A la Vall de Cardós es van construir uns 75 km de túnels i canonades; part de l’aigua de la Vall Ferrera es va desviar cap a Cardós i l’Estany de Certascan es va ampliar. A la Vall Fosca, els estanys de la capçalera es van recréixer i connectar. Aigües avall de les preses, els rius porten bona part de l’any el cabal que deixen les centrals.
• Pobles sota l’aigua o transformats. L’embassament de Sant Antoni va inundar el fons de la vall a Talarn. A Tavascan, el molí que donava llum al poble i a Aineto va desaparèixer en eixamplar el pont.
• Milers d’obrers de fora. A les obres de Cardós hi va arribar a haver 2.677 treballadors el 1965 (una mitjana de 1.512 entre 1958 i 1975), amb campaments a Llavorsí (amb capacitat per a 400 persones), Ribera de Cardós i Tavascan, i un destacament fix de la Guàrdia Civil per a l’ordre públic i el control d’explosius. Hi va haver accidents mortals, com una explosió el 1967.
• I després, la marxa. En acabar les obres, a partir del 1972, es va reduir la plantilla. A la Torre de Capdella, veïns han impulsat una campanya perquè les concessions tornin a l’administració pública quan caduquin.

Com combinar-ho amb Llessui

Des de Llessui baixes a Sort (uns 14 km) i tens dues excursions amb la història hidroelèctrica de fons: cap al sud, per la Noguera Pallaresa, fins a la Pobla de Segur, la Vall Fosca i el museu de Capdella, amb parada al pantà de Sant Antoni a Talarn; cap al nord, per Llavorsí i la Vall de Cardós fins a Tavascan. Si t’interessa la història industrial i social del Pirineu, completa la ruta amb la nostra guia de museus del Pallars i amb Gerri de la Sal.

Preguntes freqüents