La perdiu blanca al Pirineu

La perdiu blanca (Lagopus muta pyrenaica, en castellà perdiz nival o lagópodo alpino) és l’ocell dels cims del Pirineu: viu tot l’any per sobre d’uns 2.000-2.200 m i canvia de plomatge amb les estacions, bru i clapejat a l’estiu i gairebé del tot blanc a l’hivern. La subespècie pirinenca només existeix al Pirineu. A Catalunya se n’estima una població de 100 a 150 parelles i està catalogada com a vulnerable, amenaçada sobretot pel canvi climàtic, les estacions d’esquí i les molèsties a l’hivern.

Què és la perdiu blanca

És una gal·linàcia petita, de la mida d’una perdiu roja: 34-36 cm i uns 400-500 g, tot i que el plomatge dens la fa semblar més grossa. Té les potes i els dits completament emplomallats, una adaptació al fred que a més l’ajuda a moure’s i a excavar a la neu, i una petita caràncula vermella sobre l’ull.

L’espècie viu a les muntanyes i les tundres del nord d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, i en algunes serralades del sud, com els Alps i el Pirineu. Al Pirineu hi ha la subespècie pyrenaica, que només existeix aquí, a banda i banda de la frontera; per això el Ministeri subratlla que la responsabilitat de conservar-la és especialment alta a l’Estat. Al vessant sud es distribueix des de Navarra fins a l’oest de Girona. A la serralada Cantàbrica va desaparèixer el primer quart del segle XX.

El plomatge de la perdiu blanca segons l’estació

És el que la fa famosa: muda diverses vegades l’any per camuflar-se amb el paisatge.

Època	Plomatge
Hivern	Gairebé del tot blanca, excepte la cua negra i la caràncula vermella sobre l’ull. El mascle conserva una franja negra que li travessa l’ull; la femella no la té.
Primavera	Tons grisos a bru fosc, amb restes de blanc.
Estiu	Mascles i femelles bruns, grisos i rogencs, clapejats de negre, gairebé invisibles entre les pedres. El ventre i les ales continuen sent blancs, i es veuen bé quan vola.
Tardor	Gris bru cap a mitjan agost, blanquinosa amb taques brunes a l’octubre i uniformement blanca cap al desembre.

El canvi de plomatge està ajustat a la durada de la neu. Si la neu arriba tard o se’n va abans, una perdiu blanca sobre un vessant ja sense neu és molt més visible per als seus depredadors, com l’àguila daurada. És una de les maneres en què el canvi climàtic la perjudica.

On viu: l’hàbitat d’alta muntanya

La perdiu blanca és sedentària: passa tot l’any al pis alpí, per sobre del límit del bosc. Segons la Història Natural dels Països Catalans, cria per sobre d’uns 2.100-2.200 m, en prats alpins gairebé sense arbres que recorden la tundra nòrdica. Prefereix els prats de pendent suau, però també fa servir circs, colls i tarteres, on es refugia del mal temps. A l’hivern baixa una mica, fins a prop dels 2.000 m; la fitxa del Ministeri situa el seu límit inferior entre els 1.800 i els 2.000 m, segons el vessant. Curiosament, a la tardor de vegades puja a cotes més altes, ja nevades. Els mesos més freds pot fer desplaçaments irregulars de diversos quilòmetres.

La seva distribució està lligada al fred: segons la mateixa font, la seva àrea coincideix amb zones on la temperatura mitjana d’agost no supera els 15 °C.

A Catalunya només viu a les comarques pirinenques: Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Val d’Aran, Alt Urgell, Cerdanya i Ripollès (i Andorra). Al Pallars Sobirà ocupa els espais alpins del Parc Natural de l’Alt Pirineu i del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que és un dels pocs llocs de Catalunya on la protecció del seu hàbitat està, en principi, garantida.

Què menja i com passa l’hivern

A l’hivern s’alimenta de vegetació llenyosa de baixa qualitat energètica, per això cada fugida li surt cara. Un estudi publicat a PLOS ONE el 2016, amb participació de la Universitat de Lleida, va analitzar-ne la dieta al massís del Canigó, entre 2.200 i 2.700 m: al voltant del 52 % eren fulles de plantes dicotiledònies i el 22 %, tiges i brots de plantes llenyoses. Per protegir-se del fred, de nit s’arrauleix sota un sortint rocós i a l’hivern excava refugis a la neu. Fora de l’època de cria viu en grups petits.

Reproducció

El festeig i la formació de parelles són a l’abril i el maig. Al juny la femella pon de 6 a 10 ous en un niu a terra, generalment a recer d’una pedra. A Catalunya hi ha molt poques dades directes: la Història Natural dels Països Catalans només en recull un niu trobat, a la Cerdanya, a 2.500 m, sota una pedra en un vessant de festuca amb una mica de neret. Una troballa de l’estudi del 2016: el moment del desglaç determina la qualitat de les plantes que mengen les femelles abans de criar, i amb això el seu èxit reproductor.

Estat de conservació de la perdiu blanca

No hi ha un cens exacte de la perdiu blanca al vessant sud del Pirineu: viu en zones de molt difícil accés i el seu nombre varia molt d’un any a l’altre. Les xifres de referència són aquestes:

• Catalunya: unes 100-150 parelles reproductores, segons la Història Natural dels Països Catalans i la fitxa de l’espècie del Ministeri (Canut, García, Parellada i Lorente).
• Estat espanyol: entre 442 i 738 parelles segons l’estimació d’aquesta fitxa; l’Aragó en tindria unes 200 i Navarra, 4-5.

La tendència no és bona. La fitxa del Ministeri recull una regressió a les zones perifèriques de Catalunya (Girona i la Cerdanya) entre 1982 i 1991, en part recuperada la dècada següent, un descens notable de l’èxit reproductor, i que a Freser-Setcases els adults després de la cria eren la meitat que vint anys abans. S’ha extingit de massissos catalans com la Tossa d’Alp, el Port del Comte, l’Orri i la Cometa, i del Turbón a l’Aragó.

Amenaces: canvi climàtic, esquí i molèsties

Canvi climàtic

És una espècie de clima fred al límit sud de la seva àrea. L’escalfament pot desajustar la muda respecte de la neu, i fer-la més visible als depredadors, i redueix l’espai alpí disponible: a les muntanyes només pot «pujar» fins que s’acaba la muntanya. Ja ha desaparegut d’alguns enclavaments prealpins i escocesos, i l’escalfament, juntament amb la caça, explica la seva desaparició de la serralada Cantàbrica. L’estudi del 2016 hi afegeix un matís: un desglaç més primerenc millora la qualitat del menjar de les femelles, però deixa abans els ocells sense la protecció de la neu.

Estacions d’esquí

Ocupen precisament el seu hàbitat. La fitxa del Ministeri assenyala la pèrdua d’hàbitat, l’augment de depredadors generalistes i les col·lisions amb línies elèctriques i cables de remuntadors. Les pistes forestals i d’accés a l’alta muntanya també fragmenten les seves zones.

Molèsties a l’hivern i en època de cria

L’heliesquí, les motos de neu i les travessies amb esquís o raquetes n’augmenten la despesa d’energia just quan té menys menjar. A l’estiu, l’excursionisme per carenes i cims pot afectar-ne el descans, l’alimentació i les postes. A tot això s’hi sumen la caça furtiva i les motos fora de pista.

Es pot veure la perdiu blanca al Pallars?

Sí, però amb molta sort. El seu camuflatge és tan bo que el més habitual és descobrir-la quan arrenca a volar a pocs metres, ensenyant el blanc de les ales. Les millors opcions són les excursions d’estiu per sobre dels 2.200 m als dos parcs del Pallars Sobirà, en prats alpins, colls i tarteres. Mira amb calma les pedres abans de continuar caminant, sobretot amb la primera llum. I si la veus, queda’t quiet, observa-la amb prismàtics i continua el teu camí sense acostar-t’hi. A l’estiu hi pot haver femelles amb polls: no les persegueixis.

Idees per pujar al seu terreny: les rutes als estanys del Pirineu, la Pica d’Estats o els refugis del Pallars. Per a altres espècies de muntanya, fauna del Pirineu, el gall fer i els ocells rapinyaires del Pirineu.

Preguntes freqüents