Els ocells rapinyaires del Pirineu s’identifiquen sobretot per la silueta en vol: la cua en falca del trencalòs, la cua curta i les ales enormes del voltor comú, la cua molt forcada del milà reial o el vol aturat del xoriguer. Al Pallars Sobirà hi conviuen grans carronyaires, àguiles, falcons i rapinyaires nocturns com el duc o el mussol pirinenc. En aquesta guia tens una taula d’identificació amb mida, silueta, on veure’ls i en quina època, i l’estat de conservació de cada espècie amb la seva font.
Com identificar un rapinyaire del Pirineu en quatre passos
Gairebé mai no veuràs un rapinyaire posat i de prop. El més normal és un ocell que plana a centenars de metres, a contrallum. Per això les guies de camp ensenyen a fixar-se en aquest ordre:
- Mida i envergadura. No és el mateix un xoriguer (70-80 cm de punta a punta d’ala) que un voltor comú (fins a uns 2,6 m). Compara amb el que tinguis a prop: si sembla «un avió», és un voltor, un trencalòs o una àguila daurada.
- Forma de la cua. És la pista més útil: en falca (trencalòs, aufrany), curta (voltor comú), molt forcada (milà reial), llarga i estreta (xoriguer).
- Forma de les ales i manera de volar. Ales amples i amb els extrems «digitats» en els grans planadors; ales punxegudes en els falcons. S’atura a l’aire, immòbil? Xoriguer o àguila marcenca.
- On i quan. Un ocell blanc i negre de cua en falca al juliol sobre una cinglera és gairebé segur un aufrany; al gener no, perquè és a l’Àfrica.
Uns prismàtics 8x o 10x i paciència. Els grans planadors aprofiten els corrents tèrmics, així que els veuràs sobretot a partir de mig matí, quan el sol escalfa els vessants. Els rapinyaires nocturns, en canvi, es detecten gairebé sempre pel cant.
Taula d’identificació dels rapinyaires del Pirineu
Mides i èpoques segons les fitxes d’espècie consultades (vegeu la nota al final). L’envergadura és aproximada i varia entre mascles i femelles.
| Espècie | Envergadura | Silueta i claus | On | Època |
|---|---|---|---|---|
| Trencalòs | D’uns 2,3 a gairebé 3 m | Ales llargues i estretes, cua llarga en falca; l’adult, amb el pit ataronjat | Valls altes i cingleres | Tot l’any |
| Voltor comú | Fins a uns 2,6 m | Ales molt amples, cua curta, cos bru canyella i collar blanc; plana amb les ales una mica per sobre de l’horitzontal | Cingleres (voltoneres) i tèrmiques sobre les valls | Tot l’any (sedentari a la península) |
| Àguila daurada | Femelles fins a uns 2,3 m; mascles 1,8-2 m | Bru fosc amb el clatell daurat; els joves tenen més blanc a la cua | Valls altes, prats alpins, cingleres | Tot l’any; cria des de gener-març |
| Aufrany | Uns 1,5-1,7 m | Adult blanc amb les puntes de les ales negres, cua blanca en falca i cara groga; jove bru | Cingleres de mitja muntanya | De març a final de setembre |
| Milà reial | 1,4-1,7 m | Cua molt forcada, cap gris platejat, taques blanques sota les ales | Mosaics de prats, conreus i vores de bosc | Tot l’any; a la tardor arriben hivernants |
| Àguila marcenca | 1,66-1,88 m | Per sota molt clara i barrada, «caputxa» fosca fins al pit; s’atura uns segons a l’aire | Zones obertes on caça serps | De març-abril a setembre |
| Falcó pelegrí | 80-120 cm | Ales punxegudes, dors gris pissarra, bigotera negra molt marcada | Cingleres | Tot l’any |
| Xoriguer comú | 70-80 cm | Petit, cua llarga; s’atura immòbil a 10-20 m de terra; el mascle, amb el cap gris blavós | Prats, zones obertes, pobles | Tot l’any |
| Duc | 1,3-1,9 m | Enorme, amb «orelles» (plomalls) i ulls ataronjats; nocturn | Cingleres i barrancs amb arbres | Tot l’any; pon a l’hivern o a principis de primavera |
| Mussol pirinenc | 50-62 cm | Petit (22-27 cm), cap gran sense plomalls, ulls grocs, marc fosc a la cara | Boscos subalpins d’alta muntanya | Tot l’any (sedentari) |
Els grans carronyaires: trencalòs, voltor comú i aufrany
Trencalòs
És el rapinyaire més emblemàtic del Pirineu i el que més gent vol veure. Es distingeix del voltor comú per la cua llarga en forma de falca (la del voltor és curta) i per les ales més estretes. S’alimenta sobretot d’ossos. La seva recuperació és un dels èxits de la conservació a Europa: d’unes 20-30 parelles al Pirineu a principis dels anys vuitanta a unes 200 el 2022, segons la Fundació per a la Conservació del Trencalòs. T’ho expliquem tot a el trencalòs al Pirineu.
Voltor comú
És el rapinyaire que veuràs amb més seguretat. Gran, bru canyella, amb les plomes de vol i la cua fosques i un collar blanc a la base del coll. És més planador que no pas batedor: aprofita les tèrmiques amb les ales lleugerament aixecades i sovint es veu en grup. Cria en colònia en cingleres verticals, les voltoneres. A la península és sedentari. Més a el voltor comú.
Aufrany
El més petit dels voltors de la península i l’únic migrador: arriba a principis de març i se’n va a final de setembre per passar l’hivern a l’Àfrica subsahariana. L’adult és inconfusible, blanc amb les puntes de les ales negres, la cua blanca en falca i la cara groga. Els joves són bruns i triguen uns cinc anys a tenir el plomatge d’adult. Menja carronya, sovint les restes que deixen els voltors grans, i també insectes, animals petits i ous.
Segons el cens nacional del 2018 coordinat per SEO/BirdLife, a l’Estat hi havia unes 1.567 parelles reproductores; a Catalunya, unes 88, de les quals unes 65 eren a la província de Lleida, amb una lleugera tendència a l’alça des del 2008. Està catalogat com a «vulnerable» al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades (la subespècie peninsular) i al catàleg català de fauna amenaçada.
Milà reial: com reconèixer-lo i per què preocupa
El milà reial és un rapinyaire mitjà, de 60-65 cm de llarg i 1,4-1,7 m d’envergadura, que es reconeix a l’instant per la cua profundament forcada, el cap gris platejat i les taques blanques sota les ales. Sovint es confon amb el milà negre, que és tot fosc i té la cua molt menys forcada. Prefereix paisatges en mosaic: prats i conreus amb arbres, vores de bosc i espais oberts, i a la tardor i l’hivern freqüenta femers, granges i abocadors.
Al Pirineu català és un reproductor escàs. La Història Natural dels Països Catalans parlava d’entre 5 i 10 parelles disperses per la meitat nord del Principat (entre d’altres, la Val d’Aran, la Cerdanya, l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà), amb l’arribada d’alguns hivernants a la tardor: els milans del centre d’Europa arriben a la península al setembre i l’octubre i tornen a les zones de cria cap a l’abril. L’Estat espanyol és el gran quarter d’hivern europeu de l’espècie: el cens hivernal 2024/2025 de SEO/BirdLife i la Sociedad de Ciencias Gorosti va comptar 73.353 milans reials en 1.388 dormidors.
Tot i així, està catalogat «en perill d’extinció» a l’Estat i també al catàleg català. Les seves amenaces són el verí (la primera causa de mort entre els exemplars marcats amb GPS), les col·lisions amb aerogeneradors i línies elèctriques i l’electrocució.
Àguila daurada i àguila marcenca
L’àguila daurada és el gran depredador del cel pirinenc. Les femelles són més grans que els mascles i arriben a uns 2,3 m d’envergadura. L’adult és bru fosc amb el clatell daurat; els joves porten més blanc a la cua, que es va reduint amb l’edat. Caça en prats i vessants oberts, i al Pirineu la marmota és entre les seves preses. Comença la cria entre gener i març. A l’Estat no està amenaçada, amb més de 1.500 parelles estimades. Més detalls a l’àguila daurada al Pirineu.
L’àguila marcenca és l'»àguila blanca» de l’estiu: per sota és molt clara, amb barres fosques, i té una caputxa fosca que li baixa fins al pit. És especialista en serps, que localitza planant i de vegades aturant-se uns segons a l’aire. Passa l’hivern a l’Àfrica subsahariana i torna entre març i abril.
Falcó pelegrí i xoriguer: els falcons
El falcó pelegrí és de la mida d’una cornella (34-58 cm de llarg), amb ales punxegudes, dors gris pissarra i una bigotera negra molt marcada sobre la galta blanca. La femella és clarament més gran que el mascle. Cria en lleixes de cingleres i caça ocells en vol amb picats espectaculars: sovint se citen velocitats de més de 300 km/h. A la península és majoritàriament sedentari.
El xoriguer comú és el rapinyaire petit que veuràs quiet a l’aire, batent les ales sobre un prat a 10-20 m de terra: és la seva manera de caçar. Fa 34-38 cm, amb una cua llarga; el mascle té el cap gris blavós, i tots dos sexes, les ales rogenques amb taques negres. Viu en zones obertes i matollars, i niu en escletxes de roca, edificis o forats d’arbres. És el més fàcil de veure als prats que envolten els pobles.
Rapinyaires nocturns: duc i mussol pirinenc
Duc
És el rapinyaire nocturn més gran d’Europa: 56-75 cm de llarg i fins a 1,9 m d’envergadura, amb «orelles» (plomalls) i ulls ataronjats. El seu cant, un «uú-o» greu, se sent fins a 2 km. Viu en zones amb cingleres o barrancs a prop d’arbres, i cria un cop l’any, amb la posta a l’hivern o a principis de primavera. És actiu sobretot al vespre i abans de l’alba.
Mussol pirinenc
Un dels ocells més especials del Pirineu. El mussol pirinenc (Aegolius funereus), en castellà mochuelo boreal o lechuza de Tengmalm, és petit (22-27 cm, 100-200 g), amb un cap gran sense plomalls, ulls grocs i la cara emmarcada de fosc. Viu en boscos subalpins de coníferes i cria en forats d’arbres, sovint forats vells de picots; també fa servir caixes niu.
La seva història a l’Estat comença al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: no s’havia localitzat al vessant sud fins al 1984, i el parc manté una població relativament important als seus boscos subalpins. El 2002 es van comptar 142 exemplars al vessant sud del Pirineu, 123 dels quals a Catalunya. És nocturn i molt difícil de veure: es detecta pel cant, una sèrie de xiulets que s’accelera i se sent fins a 3 km les nits tranquil·les. Està catalogat com a «vulnerable» a Catalunya. Comparteix bosc amb el gall fer, i com ell necessita boscos madurs i tranquil·litat.
Posar enregistraments de cant per atraure ducs o mussols els estressa i els fa gastar energia en plena època de cria. Escolta, no provoquis. I no t’acostis mai a un niu o a una cinglera amb polls.
On veure rapinyaires al Pallars Sobirà
- Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El voltor comú, el trencalòs i l’àguila daurada s’han vist afavorits per un canyet a la vall de Sant Nicolau (costat de Boí). Al costat d’Espot, la pujada a l’Estany de Sant Maurici és un bon lloc per mirar el cel. Més a Aigüestortes des de Llessui.
- Parc Natural de l’Alt Pirineu. Àguila daurada i trencalòs a les zones d’estanys i circs glacials; el mussol pirinenc, als boscos d’alta muntanya. L’oficina principal és a Llavorsí, i allà t’orienten sobre rutes. T’ho expliquem a el Parc Natural de l’Alt Pirineu.
- La Vall d’Àssua. Des de Llessui, els prats i les vores de bosc de la vall són bons per al xoriguer i per veure passar voltors a les hores centrals. Mira les rutes per la Vall d’Àssua.
Si vols el panorama complet de la fauna de la comarca, llegeix fauna del Pirineu. I per a altres ocells d’alta muntanya, la perdiu blanca.
Estat de conservació: taula resum
| Espècie | Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (2022) |
|---|---|
| Trencalòs | En perill d’extinció |
| Milà reial | En perill d’extinció |
| Aufrany | Vulnerable |
| Mussol pirinenc | Vulnerable |
| Àguila daurada, àguila marcenca, falcó pelegrí, xoriguer, duc | Protegides, no incloses com a amenaçades |
Font: Decret 172/2022, de 20 de setembre, del Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada de Catalunya (DOGC 8758). Totes aquestes rapinyaires són espècies protegides.
Consells per observar rapinyaires sense molestar
- Mira des de lluny. Amb prismàtics o telescopi no cal acostar-se. Si un ocell s’inquieta o abandona el posador, ets massa a prop.
- Respecta les cingleres en època de cria. Molts rapinyaires crien en cingleres entre l’hivern i l’estiu; no t’aturis sota un niu ni t’hi acostis.
- Sense drons. Un dron a prop d’una cinglera pot fer que un adult abandoni el niu.
- Res d’esquers ni reclams. Ni menjar ni enregistraments.
- Si trobes un rapinyaire ferit o enverinat, no el toquis i truca al 112: el verí és una de les principals causes de mort de milans i voltors.
Per planificar l’escapada, mira el clima al Pallars Sobirà i on dormir i menjar a Llessui.
Preguntes freqüents
Quins rapinyaires hi ha al Pirineu català?
Els més fàcils de veure són el voltor comú, el trencalòs i el xoriguer. També hi viuen l’àguila daurada, l’aufrany (a l’estiu), el milà reial, l’àguila marcenca (a l’estiu), el falcó pelegrí i rapinyaires nocturns com el duc i el mussol pirinenc.
Com distingeixo el milà reial del milà negre?
El milà reial té la cua molt forcada, el cap gris platejat i taques blanques sota les ales. El milà negre és tot fosc i té la cua molt menys forcada.
Com diferencio el trencalòs del voltor comú?
Per la cua: el trencalòs la té llarga i en forma de falca, i el voltor comú, curta. El trencalòs té també les ales més estretes.
Quan es pot veure l’aufrany al Pirineu?
De principis de març a final de setembre. La resta de l’any és a l’Àfrica subsahariana.
Què és el mussol pirinenc?
És un rapinyaire nocturn petit (Aegolius funereus) dels boscos subalpins, en castellà mochuelo boreal o lechuza de Tengmalm. A l’Estat es va localitzar per primer cop el 1984, al Parc Nacional d’Aigüestortes, i està catalogat com a vulnerable a Catalunya.
El milà reial està en perill?
Sí. Està catalogat en perill d’extinció a l’Estat i a Catalunya. Les amenaces principals són el verí, les col·lisions amb aerogeneradors i línies elèctriques i l’electrocució, tot i que l’Estat acull a l’hivern més de 73.000 exemplars (cens 2024/2025).