Arbres del Pirineu: pi negre, avet, faig i altres

Els arbres del Pirineu s’ordenen per altitud: a baix, roures i pi roig; a la mitja muntanya humida, el faig i l’avet; i per sobre dels 1.600-1.700 m, el pi negre, l’arbre que puja més amunt de la península (exemplars aïllats cap als 2.700 m). Al Pallars Sobirà els boscos que cal conèixer són l’avetosa de la Mata de València i el Gerdar, a les Valls d’Àneu, i el Bosc de Virós, a la Vall Ferrera. Aquí tens com reconèixer cada espècie i on veure-la.

Els estatges de vegetació del Pirineu: quin arbre creix a cada altitud

Pujant una vall pirinenca travesses diverses franges de vegetació, els estatges. Els límits no són fixos: a la solana pugen més que a l’obaga, i canvien amb el sòl i la humitat. Els valors de la taula són orientatius i corresponen a un estudi dels estatges de vegetació d’Andorra, veïna del Pallars Sobirà i amb un relleu molt semblant.

Estatge	Altitud aprox. (solana / obaga)	Arbres dominants
Basal	Fins a 1.000 m / fins a 800 m	Alzina carrasca a les solanes, roures
Montà	1.000-1.900 m / 800-1.700 m	Pi roig, roure martinenc; faig i avet on hi ha humitat
Subalpí	1.900-2.400 m / 1.700-2.200 m	Pi negre i avet, amb bedoll a les clarianes
Alpí	2.400-3.000 m / 2.200-2.800 m	Sense arbres: prats, ginebre nan, salze nan
Nival	Més de 3.000 m / més de 2.800 m	Pràcticament sense vegetació

Per situar-te: Llessui és a uns 1.412 m, en ple estatge montà. Si puges per la Vall d’Àssua cap als prats d’alta muntanya vas entrant al subalpí. Al Parc Nacional d’Aigüestortes, l’Enciclopèdia Catalana descriu el mateix esquema: pi roig i fagedes al montà alt, pi negre dominant gairebé tot el subalpí i avetoses a les obagues humides, molt extenses a la vall d’Espot.

Pi negre (Pinus uncinata): l’arbre de l’alta muntanya

És l’arbre del límit del bosc. Viu sobretot entre els 1.600 i els 2.400 m, pot baixar cap als 1.400 m i alguns exemplars aïllats arriben a uns 2.700 m, la màxima altitud que assoleix un arbre a la península ibèrica. Aguanta fred intens i llarg i s’aferra a tarteres i escletxes de roca, però no suporta la sequera d’estiu. Creix a poc a poc i és molt longeu: pot superar els 600 anys. Els Pirineus en tenen les millors masses.

Com reconèixer el pi negre

• Silueta: cònica o piramidal, fosca i densa. Rarament passa de 20 m; als llocs més exposats és esquifit o recargolat.
• Agulles: de dues en dues, verd fosc, de 3 a 8 cm.
• Pinyes: de 5 a 7 cm, asimètriques, gairebé sense peduncle. Les escates tenen un sortint en forma de ganxo corbat enrere: d’aquí el nom uncinata («amb ganxos»).
• Escorça: gris fosca o bru grisenca, mai ataronjada (això és el pi roig).

En sòls àcids el veuràs acompanyat de neret i nabius; és el bosc del gall fer, del qual tens més informació a la nostra pàgina del gall fer.

Avet (Abies alba): els boscos obacs i humits

L’avet és el gran arbre de les obagues. El seu òptim general és entre els 700 i els 1.800 m i sovint arriba als 2.000 m. Necessita sòls frescos i profunds i un clima humit sense una sequera d’estiu marcada, i les glaçades tardanes el perjudiquen. Pot fer 20-50 m d’alçada. Els Pirineus (Navarra, Osca, Lleida, Barcelona i Girona) tenen les masses d’avet més importants d’Espanya, i el Pallars Sobirà en guarda una de les més grans.

Com reconèixer l’avet

• Agulles: planes, soltes (no en parelles), d’1,5 a 3 cm, que no punxen, amb la punta normalment escotada i dues línies blanquinoses per sota. Es disposen en dues fileres, com una pinta.
• Pinyes: dretes sobre les branques, de 10 a 20 cm. Les escates cauen a l’arbre, de manera que a terra gairebé mai no trobaràs una pinya d’avet sencera: el que veus són escates soltes i l’eix.
• Escorça: llisa, gris cendra o blanquinosa, amb butllofes de resina; als arbres vells s’enfosqueix i s’esquerda.

Faig (Fagus sylvatica): l’arbre de la boira al Pirineu

El faig necessita molta pluja i humitat ambiental perquè transpira molt. Per això a Espanya gairebé no apareix fora de la serralada Cantàbrica i els Pirineus, i al Pirineu català es refugia a les valls més humides. A prop del seu límit superior es barreja amb l’avet en boscos mixtos. Pot arribar a 35-40 m i viure prop de 250 anys. Sota la seva ombra densa a l’estiu gairebé no hi creix res.

El Pallars Sobirà és un territori més sec que el Pirineu occidental, i el faig hi és escàs. Hi ha fagedes dins del Parc Nacional d’Aigüestortes, sobretot a la capçalera de la Noguera de Tor i a l’obaga de l’Estany de la Llebreta (banda de la Vall de Boí), i al Pallars Sobirà l’exemple que es cita és el Bosc de Virós.

Com reconèixer el faig

• Escorça: llisa tota la vida, gris cendra o blanquinosa. És la pista més clara a l’hivern.
• Fulles: simples, ovals, de vora ondulada amb pèls llargs al marge i nervis laterals paral·lels molt marcats per sota. Verd viu a la primavera.
• Fruit: la faja, una llavor triangular i lluent dins d’una càpsula eriçada que s’obre en quatre.

Altres arbres que veuràs al Pallars

• Pi roig (Pinus sylvestris): el pi de l’estatge montà. Es reconeix per l’escorça ataronjada a la part alta del tronc i les agulles curtes, de dues en dues, de to blavós. A les obagues de la vall d’Espot forma pinedes molsoses que, més amunt, deixen pas a les avetoses.
• Bedoll (Betula): escorça blanca, arbre pioner que colonitza clarianes i prats abandonats. A la ruta del Gerdar es veu com recolonitza els Plans de Breviari.
• Roures, freixes, pollancres, trèmols, cirerers i avellaners: als fons de vall, a prop dels pobles i al llarg dels rius, amb salzes i verns.

Si vens a la tardor, són precisament bedolls, faigs, pollancres i trèmols els que posen el groc i el vermell entre el verd fosc de pins i avets.

Boscos destacats del Pallars Sobirà

Mata de València i el Gerdar (Valls d’Àneu)

Al vessant de la Bonaigua, entre Esterri d’Àneu i el port, hi ha dos dels boscos més famosos del Pirineu català. La guia del visitant del Parc Nacional d’Aigüestortes presenta la Mata de València com l’avetosa més important de la península ibèrica: la de més superfície del vessant sud dels Pirineus, explotada durant segles però ben conservada i sense fragmentar. Un estudi de l’Institut d’Estudis Catalans sobre la zona de Son cartografia més de 450 hectàrees d’avetosa pura en una sola taca. El Gerdar (de Sorpe) és el bosc contigu; el nom ve de gerd.

Més detalls sobre la carretera i el port a la nostra pàgina de la Bonaigua.

Bosc de Virós (Vall Ferrera)

A la Vall Ferrera, dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu. La promoció turística de les valls Ferrera i Cardós el presenta com l’únic bosc del Pallars Sobirà amb fageda, cosa que el fa especialment valuós. S’hi accedeix des de Llavorsí cap a Alins, passant per Araós, i agafant la pista asfaltada senyalitzada cap a l’estació Virós-Vallferrera (uns 4,5 km) fins a l’aparcament de les Bordes de Virós. Hi ha un passeig circular fàcil d’uns 6 km per pista i camí ample. A l’hivern, el refugi del Gall Fer (1.700 m) és la base de l’esquí nòrdic de l’estació. També es veu el bosc des del mirador de Cassós, on s’arriba a peu des d’Alins o en cotxe.

Altres boscos de les valls Ferrera i Cardós

En aquestes dues valls hi ha molts més boscos amb nom propi (Gallinera, Tudela, Costuix, Llosedo, Estabello, Crusos, Norís, Vallespessa, Pletapicada…), amb barreja de pi roig, bedoll, pollancre, trèmol, cirerer, freixe, roure, avet i faig. Si puges fins a Tavascan, per la Vall de Cardós, els aniràs travessant.

Arbres monumentals del Pallars Sobirà

Sí que hi ha un catàleg oficial: la Generalitat de Catalunya declara arbres monumentals per la seva mida, edat o valor cultural, i els protegeix per llei. A Catalunya n’hi ha prop de 300. L’octubre de 2016 la Generalitat en va declarar 59 de nous, i 20 eren al Pallars Sobirà. Alguns dels que esmenta aquella declaració:

• Avets de la Coma de Perosa (tres avets), l’Avet de Cireres i el Pi Roi de Cireres, a l’Alt Àneu.
• Avet de la Solaneta, Pi de Monestero i Pi de la Valleta Seca, a Espot.
• Els dos Avets de Forns, a Alins.
• Els cinc Pins Orcs del Pletiu d’Aulà i la Savina d’Arati.
• Til·ler dels Reguerals, a Rialp; Noguer de Llavaners, a Soriguera; Savina de Borente, a la Vall de Cardós; Clop de Bernat, a Llavorsí.

Abans del 2016 ja estava declarat l’Avet del Pla de la Selva, que un estudi de la UAB del 2008 mesurava amb 34 m d’alçada i 4,8 m de perímetre de tronc. La manera més còmoda de localitzar-los és l’app Arbres MonumentCAT o la informació del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat. Molts són en zones de bosc sense camí marcat: informa’t abans d’anar-hi.

Com combinar els boscos amb Llessui

Des de Llessui baixes a Sort (uns 14 km) i des d’allà tens tres plans de bosc en el dia: cap al nord, Esterri d’Àneu i la ruta del Gerdar; cap a Llavorsí i la Vall Ferrera, el Bosc de Virós; i cap a Espot, les pinedes i avetoses que envolten l’Estany de Sant Maurici. Per a passejades més a prop de casa, mira les rutes per la Vall d’Àssua, i si t’interessa la fauna d’aquests boscos, comença per fauna del Pallars i cérvol i cabirol.

Preguntes freqüents