El trencalòs al Pirineu: l’ocell que menja ossos

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és l’únic voltor que s’alimenta sobretot d’ossos: se’ls empassa sencers o, si són massa grans, els puja en vol i els deixa caure sobre les roques per trencar-los. Amb una envergadura que s’acosta als 3 metres, és un dels ocells més grans d’Europa. Al Pirineu s’ha passat d’unes 30 parelles al vessant espanyol el 1988 a prop de 200 parelles a tot el massís el 2022, segons la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos, però continua catalogat en perill d’extinció.

Com és el trencalòs

De prop no s’assembla a cap altre voltor. Té el cap emplomallat, un antifaç negre i un floc de plomes sota el bec, la «barba» que li dona el nom científic. L’ull és groc, envoltat per un anell vermell intens. Els adults tenen l’esquena i les ales gris fosc i el pit, el coll i el cap de color ataronjat o rogenc.

En vol, que és com el veuràs gairebé sempre, el reconeixes per la silueta: ales llargues i relativament estretes i, sobretot, una cua llarga en forma de falca, molt diferent de la cua curta del voltor comú. Plana amb pocs cops d’ala, sovint arran de vessants i carenes.

Els joves són foscos, gairebé bruns, i van canviant de plomatge durant anys: segons la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos (FCQ), entre els 4 i els 6 anys tenen plomatge de subadult i als 7 ja llueixen el d’adult.

Per què menja ossos el trencalòs?

Perquè és la part de la carronya que ningú més aprofita. Quan els voltors comuns han acabat amb la carn d’una ovella o d’un isard, queden els ossos, i això és el que busca el trencalòs. Es calcula que entre el 70 i el 90 % de la seva dieta són ossos d’ungulats. Al Pirineu, la FCQ assenyala com a aliment principal les restes d’isard, ovella i cabra: en l’època de cria, les restes d’ungulats domèstics i salvatges poden arribar al 67 % del que consumeix.

Pot empassar-se fragments d’os de fins a uns 20 cm. El que no li hi cap ho trenca amb una tècnica molt seva: l’agafa amb les potes, puja a 50-150 m d’alçada i el deixa anar sobre una zona de roques. Aquests llocs, que cada exemplar fa servir una vegada i una altra, s’anomenen trencadors. Si l’os no es trenca, torna a baixar a buscar-lo i ho repeteix. Contra el que se sol pensar, no ho fa per menjar-se el moll, sinó per obtenir trossos que pugui empassar-se.

Aquesta dieta explica que el trencalòs depengui tant de la ramaderia extensiva i de les poblacions d’ungulats salvatges d’alta muntanya. Si vols entendre la relació entre el pasturatge i el paisatge de la vall, l’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua, a Llessui, és un bon punt de partida.

El color taronja: banys de fang amb òxid de ferro

El to ataronjat del pit i del cap no és el color real de les seves plomes. El trencalòs es banya en fang i terres riques en òxids de ferro i es «tenyeix» el plomatge; sense aquest bany, aquestes plomes serien blanques. L’estudi de referència sobre aquest comportament és de Negro i col·laboradors (1999, Animal Behaviour), i en la literatura divulgativa se sol descriure com una coloració «cosmètica»: no ve dels pigments de la ploma, sinó de fora.

La població de trencalòs al Pirineu i a Catalunya

La història del trencalòs al Pirineu és la d’una espècie que va estar a punt de desaparèixer i s’ha recuperat a poc a poc. Segons la FCQ, el verí i la caça indiscriminada el van portar gairebé a l’extinció al segle XX: va desaparèixer dels Alps el 1935 i de Cazorla el 1988, i el Pirineu va quedar com el seu últim refugi a la península.

El nucli principal és al Pirineu aragonès, des d’on l’espècie s’ha anat estenent cap a Navarra i Catalunya. Al Pirineu català es reparteix per les comarques d’alta muntanya, i el Pallars Sobirà n’és una: el Parc Natural de l’Alt Pirineu el compta entre les seves espècies emblemàtiques. Per a la xifra de territoris a Catalunya, que canvia d’un any a l’altre, el correcte és consultar el seguiment del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, que és qui la publica.

El problema de fons no ha desaparegut: gairebé tota la població ibèrica continua concentrada en una sola serralada i es reprodueix molt a poc a poc. Segons la FCQ, les parelles no es formen fins als 7 anys de mitjana, la meitat dels intents de cria fracassen i les que tenen èxit treuen endavant un sol poll l’any. Per això es reintrodueix en altres muntanyes (Picos de Europa, Cazorla, Gredos o el Massís Central francès) amb ocells criats en captivitat: la FCQ en comptabilitza 66 de reintroduïts entre 1995 i 2024.

Amenaces: verí, línies elèctriques, plom i molèsties

• Verí. Els esquers enverinats, il·legals, han estat històricament la primera causa de mort. En el radioseguiment d’ocells del Pirineu aragonès publicat el 2001, el verí explicava el 46,6 % de les morts, els trets el 20 %, l’electrocució el 13,3 % i la col·lisió amb línies elèctriques el 6,7 %.
• Línies elèctriques. Vola baix i arran del relleu, i xoca amb cables o s’electrocuta en suports mal dissenyats.
• Plom. En menjar restes d’animals abatuts ingereix fragments de munició. La FCQ insisteix que el plom de la caça recreativa continua sent un problema.
• Molèsties durant la cria. Batudes de caça, fotografia o activitats esportives a prop dels nius poden fer que la parella abandoni la posta. Com que pon els ous a l’hivern i el poll no surt del niu fins uns 120 dies després, el període sensible va de finals de tardor a ple estiu.
• Menys menjar. El tancament de femers per motius sanitaris i la reducció de la ramaderia extensiva li treuen aliment.

Menjadors i punts d’alimentació suplementària

Per compensar la manca de carronya es van crear els menjadors o punts d’alimentació suplementària (PAE), llocs controlats on s’aporten restes de bestiar, sobretot ossos. Compleixen diverses funcions: asseguren menjar en els mesos difícils, ofereixen una font neta davant dels esquers enverinats i ajuden a sobreviure els joves de menys de 3 anys, que tenen menys traça buscant aliment. També tenen inconvenients: poden crear dependència i la seva utilitat perquè l’espècie s’expandeixi a zones noves no és clara, ja que s’han vist exemplars on no hi ha menjadors.

On i com observar el trencalòs al Pallars

No hi ha cap lloc on es garanteixi veure’l, i desconfia de qui t’ho prometi. El trencalòs té territoris molt amplis i patrulla cada dia quilòmetres de carenes i vessants. Les probabilitats augmenten a l’alta muntanya amb rocams, tarteres i pastures on hi ha isards i bestiar, que és el paisatge del Parc Natural de l’Alt Pirineu i del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, els dos espais protegits del Pallars Sobirà. Des de Llessui, la capçalera de la Vall d’Àssua i les rutes que pugen a les pastures altes també et posen en bon terreny.

Consells per observar-lo sense molestar

• Porta prismàtics i mira el cel per sobre de les carenes, sobretot a les hores centrals del dia, quan hi ha tèrmiques. Fixa’t en la cua en falca: és la manera més fàcil de distingir-lo del voltor comú.
• Observa des de camins i miradors. No t’acostis a parets rocoses on sospitis que hi ha un niu, sobretot entre la tardor i l’estiu, que és la seva època de cria.
• No facis servir drons a zones de cingleres: són una molèstia directa per a un ocell que cria en parets rocoses.
• No difonguis la ubicació de nius a les xarxes socials ni a apps d’observació.
• Si trobes un trencalòs ferit o mort, no el toquis: avisa els Agents Rurals o el 112. Un ocell mort pot ser la pista d’un cas de verí.
• Si vols assegurar l’observació i aprendre’n més, pregunta a les oficines dels parcs per activitats guiades.

El trencalòs comparteix muntanya amb altres espècies que també pots buscar des de Llessui: l’isard, la marmota o el gall fer. En tens un resum a la nostra guia de fauna del Pirineu.

Preguntes freqüents