L’isard al Pirineu: on veure’l

L’isard, que en castellà es diu rebeco i a l’Aragó sarrio, és el Rupicapra pyrenaica: un ungulat de 20 a 40 kg que viu entre el límit del bosc i les carenes. Al Pallars Sobirà, el lloc més fàcil per veure’l és el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, entrant per Espot, a uns 50 km de Llessui. La població catalana va caure amb força per un pestivirus a partir del 2001 i després s’ha recuperat.

Què és l’isard del Pirineu

És un bòvid de muntanya, parent de les cabres, més petit i esvelt que la cabra salvatge. Mascles i femelles porten banyes, curtes i acabades en ganxo: les del mascle són més gruixudes i amb el ganxo més tancat, i les de la femella més primes i obertes. Les d’un adult fan entre 15 i 23 cm, segons l’Oficina Francesa de la Biodiversitat (OFB).

Segons l’OFB, els mascles pesen de 21 a 37 kg i les femelles de 19 a 33 kg, segons l’estació. L’Enciclopèdia Catalana parla de 25-40 kg per a l’isard pirinenc. Fa de 61 a 84 cm a la creu. El pelatge canvia molt al llarg de l’any. A l’estiu és curt i de color beix rogenc o ocre. A l’hivern es fa més espès i fosc, castany gairebé negre en els mascles, amb la cara i els costats del coll clars. Muda dues vegades l’any: a l’abril-maig i a l’agost-setembre.

Al Pirineu català viu des de la Val d’Aran fins a Molló, passant pel Cadí. Normalment està per sobre dels 1.500 m i es mou entre els 1.300 i els 3.000 m segons l’època. Prefereix pendents forts i rocosos on la neu no s’acumula.

Diferències entre l’isard pirinenc, el cantàbric i l’alpí

És una de les preguntes més buscades, i la resposta curta és que l’isard dels Alps és una altra espècie. El del Pirineu, el de la serralada Cantàbrica i el dels Apenins són tres subespècies de Rupicapra pyrenaica. El dels Alps i de la resta de l’Europa central i oriental és Rupicapra rupicapra. Els estudis genètics donen suport a aquesta separació, tot i que no tots els científics l’accepten, i situen la divergència fa entre 57.000 i 280.000 anys.

	Isard pirinenc	Isard cantàbric	Isard alpí
Nom	R. pyrenaica pyrenaica	R. pyrenaica parva	R. rupicapra (una altra espècie)
On viu	Pirineus	Serralada Cantàbrica, de Galícia a la serra d’Híjar	Alps i altres muntanyes d’Europa
Mida	Més gran: 25-40 kg	Més petit: 15-25 kg	—
Altres trets	Banyes més llargues i gruixudes	Crani més aplanat i més diferència de mida entre sexes	Zel un mes més tard que al Pirineu i a la serralada Cantàbrica

Les dades de mida i banyes són de l’Enciclopèdia Catalana; la distribució i la data del zel, de la fitxa de l’espècie a la Wikipedia. La tercera subespècie, R. p. ornata, viu als Apenins centrals (Itàlia).

Com viu l’isard al llarg de l’any

Saber-ho és el que més ajuda a trobar-lo, perquè l’isard canvia d’altitud segons l’estació:

• Hivern: baixa al bosc o al límit entre bosc i pastures, de vegades fins als 1.000 m. És l’època més dura, sobretot el febrer i el març. Hi ha moltes baixes: alguns anys, més de la meitat dels cabrits nascuts a la primavera no arriben a la primavera següent.
• Primavera: torna a pujar seguint l’herba nova. A final de primavera neixen els cabrits, un per femella. L’Enciclopèdia Catalana situa els parts a l’abril-maig i l’OFB entre el 15 de maig i el 15 de juny. La gestació dura uns cinc mesos.
• Estiu: es concentra a les zones més altes i busca els vessants obacs a les hores de calor. A l’estiu menja gairebé només herba. Alguns mascles solitaris es queden al bosc.
• Tardor: al novembre arriba el zel, amb persecucions i topades entre mascles. Fora del zel, mascles i femelles viuen separats.

Les femelles van amb els cabrits i els joves en ramats que poden passar de 80 o 100 animals. Són fidels a la seva zona: segons l’OFB, cada isard fa servir al llarg de l’any un territori de 200 a 1.100 hectàrees.

El pestivirus: la malaltia que va delmar els isards

A principis del 2001 es va detectar una mortalitat anormal d’isards a la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran, que inclou bona part de l’alta muntanya del Pallars Sobirà. L’estudi dels animals morts va permetre aïllar un pestivirus del tipus de la «malaltia de la frontera» (border disease), fins llavors coneguda sobretot en ovelles. La feina la va fer el Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys següents la malaltia es va estendre per una part molt important del Pirineu.

Algunes xifres donen idea del que va passar. A la Cerdanya-Alt Urgell la població va caure més d’un 85 %, de 563 isards censats abans de la malaltia a 81. Al Cadí va baixar un 63 %, de 3.458 animals el 2004 a 1.281 el 2006. Són dades del SEFaS, publicades a la revista Emerging Infectious Diseases el 2009. La reserva de Freser-Setcases, al Ripollès, no es va veure afectada. A l’Alt Pallars el cens del 2008 va ser de 1.982 isards, 116 més que l’any anterior. L’OFB francesa continua considerant la pestivirosi el principal problema sanitari de l’espècie, capaç de causar mortalitats de més del 80 %.

Deu anys després la recuperació era clara a les zones més castigades: cap al 2016 el Cadí havia doblat la població respecte del 2006 i la Cerdanya-Alt Urgell l’havia multiplicat per vuit. No hem trobat cap cens oficial recent i publicat de tot Catalunya o de l’Alt Pallars, i per això no donem una xifra actual.

Es caça l’isard al Pirineu?

Sí. L’isard és una espècie cinegètica, però la seva caça està molt regulada. A Catalunya es fa sobretot a les reserves nacionals de caça, gestionades per la Generalitat, amb un nombre de permisos que es fixa cada any segons els censos. La de l’Alt Pallars-Aran és la més gran: més de 106.000 hectàrees. Per fer-se’n una idea, el 2008 es van aprovar 61 permisos a l’Alt Pallars-Aran i 242 a Freser-Setcases. Com es veu a la cronologia, quan el pestivirus va enfonsar les poblacions es va suspendre la caça.

Al vessant francès també es caça amb un pla de caça obligatori, i des del 1994 s’abaten uns 2.500 isards l’any, segons l’OFB. Dins del Parc Nacional d’Aigüestortes la caça està prohibida. Si surts a la muntanya a la tardor, tingues en compte que pot haver-hi activitat de caça fora del parc. Les dates i els cupos canvien cada temporada i els fixa la Generalitat.

On veure isards a prop de Llessui

Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

És l’aposta més segura. El parc fa seguiments sistemàtics de la població d’isards i, com que no s’hi caça, els animals s’hi deixen veure més. L’entrada des del Pallars és Espot, a uns 50 km de Llessui per Sort. Tens tota la informació de l’accés a la nostra pàgina del Parc Nacional d’Aigüestortes. El mateix parc va batejar el seu itinerari més senzill com a «Ruta de l’isard»:

Una cosa honesta: la Ruta de l’isard és molt concorreguda i va pel fons de la vall, de manera que en ple estiu no és on més fàcilment el veuràs. Tens més opcions si puges cap als estanys alts i els circs (Amitges, Ratera, el Portarró) a primera hora, o si hi vas a final de tardor i a la primavera, quan els animals són més avall. Mira també la nostra guia dels estanys del Pallars.

La resta de l’alta muntanya del Pallars Sobirà

Fora del parc, l’isard viu a gairebé tota l’alta muntanya de la comarca: la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran i el Parc Natural de l’Alt Pirineu en cobreixen bona part. En general, qualsevol excursió d’alta muntanya per sobre del bosc, com les valls altes de Tavascan o la pujada a la Pica d’Estats, et dona opcions de creuar-te amb isards. Per veure altres espècies, consulta la nostra pàgina de fauna del Pirineu, i les del trencalòs i la marmota, que sovint comparteixen vessant amb ell.

Com observar isards sense molestar-los

• Prismàtics o telescopi. Si l’animal deixa de menjar per mirar-te o s’allunya, ets massa a prop: recula o queda’t quiet.
• Matina. A primera hora i al capvespre estan més actius i en zones més obertes.
• No els persegueixis ni els acorralis, i encara menys a l’hivern: al febrer i al març van justos de reserves, i cada fugida els costa una energia que no els sobra.
• El gos, lligat. El Parc Nacional recomana no portar animals de companyia i, si en portes, sempre lligats. Un gos deslligat darrere d’un ramat pot ser fatal per als cabrits.
• Silenci i camins. Al parc està prohibit pertorbar o perseguir els animals i fer sorolls que els espantin, i cal seguir els camins senyalitzats.
• Amb guia. Les Cases del Parc organitzen rutes guiades tot l’any, una bona manera de saber per on es mouen els animals aquella setmana.

Si busques base, Llessui és a uns 14 km de Sort, a la Vall d’Àssua. Des d’aquí arribes a Espot en menys d’una hora, i al poble tens l’Ecomuseu dels Pastors, que també és centre d’informació del parc. Allotjament a on dormir i menjar.

Preguntes freqüents