L’àliga daurada al Pirineu: com reconèixer-la i on veure-la

L’àliga daurada (Aquila chrysaetos) és l’àliga més gran del Pirineu: fa de 76 a 96 cm i té una envergadura d’1,80 a 2,30 m, segons SEO/BirdLife. La reconeixeràs pel plomatge marró molt fosc amb el clatell daurat, les ales llargues i en V suau quan plana i, si és jove, per les taques blanques de les ales i la cua. A Espanya hi ha prop de 2.000 parelles (SEO/BirdLife, 2021) i al Pallars es pot veure sobre les carenes i els cingles de l’alta muntanya i del Prepirineu.

Com reconèixer l’àliga daurada

El més probable és que la vegis en vol i de lluny, així que fixa’t en tres coses: la mida, la silueta i el color.

• Adult. Marró molt fosc, amb tons daurats al clatell, el coll i la vora davantera de les ales (SEO/BirdLife). Aquest daurat del cap és el que li dona el nom en català, àliga daurada, i en anglès, golden eagle. En castellà se’n diu águila real.
• Jove de l’any. Molt fosc, gairebé negre, amb pegats blancs a les ales i una àmplia zona blanca a la cua acabada amb una banda negra. És el plomatge més fàcil d’identificar. Amb els anys el blanc es redueix, i el plomatge d’adult no es completa fins als 5 o 6 anys.
• Silueta. Ales llargues, una mica més estretes a la base, amb les puntes de les plomes obertes com dits, i cua relativament llarga. Quan plana sol dur les ales aixecades en una V suau, un tret que ajuda a distingir-la d’altres àligues.
• Vol. Bat poc les ales: plana i s’ajuda dels corrents d’aire dels vessants. Les parelles són sedentàries i patrullen el territori tot l’any.

Àliga daurada, voltor comú o trencalòs: com no confondre’ls

Al Pallars l’àliga daurada comparteix cel amb voltors més grossos. A distància la confusió és freqüent, però hi ha diferències clares:

	Àliga daurada	Voltor comú	Trencalòs
Envergadura	1,80-2,30 m	2,30-2,65 m	Fins a prop de 3 m
Color	Marró fosc, clatell daurat	Marró lleonat, plomes de vol fosques, collar blanc	Adult: dors gris fosc i pit ataronjat
Cap	Emplomat, bec d’àliga potent	Petit, gairebé sense plomes	Emplomat, amb antifaç negre i «barba»
Cua	Llarga, recta o una mica arrodonida	Curta i arrodonida	Llarga i en forma de falca
Comportament	Sola o en parella; caça preses vives	En grup; carronyaire	Solitari; menja sobretot ossos

Si veus un grup d’ocells grossos fent voltes junts, gairebé segur que són voltors comuns. Si n’és un de sol, fosc, amb cua llarga i ales en V suau, pensa en l’àliga. Tens més detalls a les pàgines del voltor comú i del trencalòs, i un resum de totes a la nostra guia de rapinyaires del Pirineu.

Què menja i com caça l’àliga daurada

És una caçadora de preses mitjanes. Segons SEO/BirdLife, a Espanya menja sobretot mamífers, en especial conills i llebres, ocells com coloms i perdius, rèptils (llangardaixos i serps) i també carronya. Al Pirineu la dieta canvia: la Història Natural dels Països Catalans (Enciclopèdia Catalana) cita com a preses bàsiques la llebre i, cada vegada més, la marmota, i esmenta que també captura cries d’isard. La mateixa obra la descriu com a gran consumidora de carronya.

Caça de dia i en terreny obert o semiobert: prats, tarteres i vessants. Una tècnica habitual és el picat: es llança des de dalt amb les ales mig closes i pot superar els 240 km/h. També vola baix, arran del relleu, per sorprendre la presa en travessar un serrat. Falla molt més del que se sol pensar: en estudis fets als Estats Units, només al voltant d’un de cada cinc atacs va acabar amb una captura.

Reproducció: un niu per a molts anys

Les parelles són estables i defensen el mateix territori any rere any. Solen tenir diversos nius dins d’aquest territori i els van alternant. Segons SEO/BirdLife, nou de cada deu nius són en cingles, entre 200 i 2.200 m d’altitud, i la resta en arbres grans; al Pirineu se n’han trobat en avets i pins rojals.

• Finals de gener: comença la parada nupcial, amb vols de festeig sobre el territori.
• Finals de febrer a finals de març: posta d’1 a 3 ous. La femella cova sola durant 41-45 dies.
• Primavera: els dos adults alimenten els pollets. Quan en neixen dos, sovint només en sobreviu un: el gran acapara el menjar o expulsa el petit.
• Estiu: el poll completa el plomatge als 67-80 dies i surt del niu. Es queda uns tres mesos més amb els pares abans d’independitzar-se.

Després, els joves vaguen durant anys lluny d’on van néixer, fins que aconsegueixen un territori propi. És una espècie longeva: es coneixen ocells salvatges anellats que han viscut més de 30 anys.

Quantes àligues daurades hi ha al Pirineu i a Catalunya

L’àliga daurada no està amenaçada a Espanya i la població creix. Les xifres oficials més completes per comunitats són les del cens nacional de 2008, publicades pel Ministeri (MITECO) i SEO/BirdLife; l’estimació estatal més recent és de SEO/BirdLife.

Més de la meitat de les àligues daurades de Catalunya crien a Lleida, i el gruix és al Pirineu i al Prepirineu, on la Història Natural dels Països Catalans situa també la productivitat més alta, és a dir, més polls volats per parella. El cens nacional adverteix que la tendència a Catalunya està poc documentada, així que pren aquestes xifres com a ordre de magnitud.

Amenaces

• Electrocució a les línies elèctriques, tant d’adults com de joves en dispersió.
• Verí i trets, sobretot en vedats de caça. Els esquers enverinats són il·legals.
• Espoli o destrucció de nius i molèsties a prop durant la cria.
• Pèrdua d’hàbitat per infraestructures, obres i urbanitzacions; en algunes zones, també els aerogeneradors.

On veure l’àliga daurada al Pallars

No hi ha cap mirador on es garanteixi veure-la, però sí terreny on les probabilitats són bones. El Parc Natural de l’Alt Pirineu cita l’àliga daurada i el trencalòs entre les espècies més buscades pels aficionats als ocells. Allà i al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici el que busques són prats alts amb marmotes i llebres a prop de parets de roca. Més al sud, al Pallars Jussà, el congost de Mont-rebei és un dels llocs on cria: la Fundació Catalunya La Pedrera, que gestiona l’espai, cita l’àliga daurada entre els rapinyaires que nien a les seves parets.

Des de Llessui, les rutes que pugen de la Vall d’Àssua cap als prats i les carenes de la vall et posen en el tipus de paisatge on caça. Abans de sortir, l’oficina del Parc Natural de l’Alt Pirineu a Llavorsí et pot orientar sobre zones i activitats guiades.

Consells per observar-la sense molestar

• Porta prismàtics i mira sobre les carenes a mig matí i al migdia, quan hi ha corrents d’aire i els rapinyaires volen més.
• Entre gener i l’estiu les parelles estan criant. No t’acostis a parets on vegis un niu o ocells que entren i surten sempre del mateix punt: un abandonament de la posta costa una temporada sencera.
• No facis volar drons a prop dels cingles.
• No publiquis la ubicació de nius a les xarxes ni en aplicacions d’observació.
• Si trobes un ocell ferit o mort, no el toquis i avisa els Agents Rurals o el 112.

Per completar la sortida, consulta la nostra guia de fauna del Pirineu.

Preguntes freqüents